Cavalls adormits | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Cavalls adormits

No sembla que vulguin convèncer a ningú amb aquest nou disc el grup de Seattle, el cinquè ja. A aquells als que la seva música no els deia res no cal que es prenguin la molèstia, perquè no trobaran motius per fer-ho, i els altres seguirem pensant que els seus millors discos van ser els dos primers, i és que ja porten diversos (tres, potser dos i mitjà) complint l'expedient sense més.
 

poplacara_bandofhorses02.jpg

La platja que apareix a la portada fa pensar en un disc estiuenc de melodies refrescants, i bons temes com Solemn Oath o Casual Party, van en aquesta direcció. En Hag tenim un mig temps amb teclats que millora a cada escolta i que hagués encaixat en el seu tercer disc Infinite Arms (Columbia 2010). Sobretot destaquen els set minuts de la inicial Dull Times/The Moon, que són el més inspirat del disc.

Malauradament, ben just hi ha més alegries. La primera part del disc és més que gaudible, però és que tot el bo es concentra i acaba aquí. Després de In a Drawer (cinquena cançó) l'oient pot treure's els auriculats i anar a dedicar-se a una altra cosa, tret que vulgui un fil musical de fons tranquil, d'aquells als quals no cal prestar atenció.

poplacara_bandofhorses02.jpg

Examinat en el seu conjunt l'àlbum, hi ha massa mitjania avorrida, massa cançó reposada anodina, tipus Lying under Oak, Throw La meva Mess, Whatever... o Country Teen. Massa farcit insubstancial.

La banda de Ben Bridwell sempre s'ha mogut entre el country rock i l'indie més enèrgic, però quan intenten posar-se massa profunds la cosa es trenca. Ells no són Richmond Fontaine ni per descomptat Wilco, però tenen eines suficients, com aquesta veu tan especial de Bridwell i aquestes melodies que de vegades són màgiques, per a poder donar-nos moltes alegries en el futur. Seguirem esperant aquest gran disc que són capaços de fer.

¡Compártelo!