The Drums, contrastos surfejables | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

The Drums, contrastos surfejables

Digues evolució, digues maduresa (musical). Després de l'assolellada i petant òpera prima homònima, els de Brooklyn reorienten les quilles dirigint les seves taules cap a sons més texturitzats i per moments fins críptics, presents i palmaris en Let me (misteriosa i sorprenent des del seu primer i improntant canvi de ritme) i Bell Laboratories, una boirina reptant d'encriptament creixent.

El tercer llarg és un moment clau, The drums no prenen dreceres i es decanten per una actitud experimental i per tant, valenta, molt valorable.

drums1.png

El seu indiscutible frontman Jonathan Pierce ho resumeix a la perfecció, "volíem un món oníric però a més hem volgut equilibrar la balança amb les lletres, molt directes i honestes quan no políticament incorrectes. Volíem dir el que tenim al cor en lloc de fer un altre disc amb cançons d'amor boniques per escoltar de fons. Estem preparats per perdre fans que només ens segueixen per Let go surfing".

Des dels dos primers talls la declaració d'intencions és ben marcada. És so Drums sí, però el rotllo serà un altre. Després de la seva primigeni "pop saltarí manté el seu olfacte melòdic amb una honestedat crua obrint nous camins" (JC Peña).

La decisió es va prendre en el seu moment i els novaiorquesos actuen en conseqüència. La vela que va davant és la que il·lumina i per què esperar, que es noti des del primer tall. Magic Mountain s'abriga en ràfegues translúcides amb un gir final bastant aconseguit. Pierce ens posa en antecedents, "quan surts a la portada del NME quatre vegades en un any molts voldran ser els teus amics i si deixes de sortir, busquen altres coses. Inicialment ens va fotre bastant però d'aquí va sorgir, és una cançó sobre adonar-te del que és bo i el que no".

L'àlbum traspua seguretat per la seva aposta. Malgrat el seu directe ampliat, el nucli central és el que és, Jacob Graham i J. Pierce, que segueix anant de front i que pot servir d'exemple a més d'una banda bastant multiformat, "en el moment en què ens vam adonar que ser dos no és una debilitat sinó la nostra major fortalesa el disc va sortir de manera molt natural".

Teclats elegants, màquina del temps intermitent cap als 80, passatges deliberadament obscurantistes. La proposta és variada entre una constant foscor amb escapades de llums al final del túnel i moralitat i pòsit alliberadors.

Hi ha fases d'exquisidesa melòdica: centelleigs Pixies en I can´t pretend, la versió més intimista de Nada surf; i traces de Death cab for cutie en I hope time doesn´t change him, el reposat tancament Wild Geese com un final de temporada d'una bona sèrie, matisada per una estructura que va pujant al millor estil Sigur rós i amb ressons de Postal service.

Quan la llum s'obre pas s'agraeix, són les ocasions de la dupla de grans temes Kiss me again (inici refrescant, vitaminada, tornada rodona i rotunda) i Deep in my heart, tall molt reminiscenciable dels capvespres del seu debut i Portamento.

La reflexivitat i ritme lo-fi a flor de pell (pur biscochismo il·lustrat) de Brake my heart s'agermana amb US national park, un altre tempo per a la pausa.

La contundència ens la donaran Face of god (l'encavalcament de la bateria l'empaca des de l'origen) i There is nothing left, una peça fluida, emotiva i amb tints èpics.

¡Compártelo!
A