Una altra aposta guanyadora | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Una altra aposta guanyadora

Lingots sònics. Energia i força. Són les dues sensacions que es deprenen des de les primeres escoltes.

El so Habitación Roja: compacte, acurat i sempre tan fàcil d’escoltar. En aquest cas, torna a demostrar aquestes virtuts fonent-se a més amb capes brillants i profundes que li atorguen un caràcter renovat que traspua positivisme i bones dosis d’eufòria.

Tornen a tocar la fibra. Després de les primeres destil·lacions, la impressió que queda i t'acaba impregnant és que et trobes davant d'una obra excelsa, ben arrelada i intensa en els sentiments, això últim innegociable en el territori musical.

La trajectòria i la més que consolidada experiència del combo valencià són indiscutibles. La Habitación Roja segueix a la carretera i és que cada kilòmetre que fa es nota. Després del mític Fue eléctrico, Jorge Martí i els seus nois tornen a reforçar-se amb un gran disc de missatge esperançador i d'exquisides execucions. La moneda en el aire (2014) és un d'aquests àlbums que et marquen i que arriben, t’abriguen i inspiren en moments decisius de la teva vida, un treball amb el qual moltíssimes persones es poden sentir identificades i per tant una obra digna d'aplaudir i d'un lloc privilegiat en discoteques personals i irreversibles melomanies.

Tenint en compte el quart (“estrellas fugaces esperad, tengo tanto que desear”, balada marca de la casa) i les traces oníriques de l'últim tall ["mis canciones te acompañarán"] (cançons -sobretot aquesta última- de i a l'altura de la seva temàtica en la línia de la millor malenconia de Los secretos) el disc desborda descàrregues i tocs de guitarres pop premium. Un llarg més que apte pel directe [dono fe de les 3 vegades que els he vist que els seus bolos són pura entrega i passió].

El primer triplet (com a bons capítols literaris) ens enganxa per seguir fins al final. “Aún recuerdo esa mirada, nadie me ha mirado igual”: el primer tall homònim, dalt de tot en tot moment, l’energitzant optimisme instrumental des dels primers segons és clar i meridià: missatge irrebatible de carpe diem. Un ariet més que encertat.

Amb De cine ("lo mejor que me ha pasado") [videoclip brutal] el rerefons la torna radiantment assolellada, amb una tornada i tempos exquisits i un crescendo imparable des de l'intermezzo.

En tanto por hacer (“seguir y no abandonar. Lo obligatorio es que nos volvamos a ver”) els teclats entren amb gràcia i continuen el seu llegat fins a l'última nota en un teló de fons que l'atorga textures delicades.

L'agermanament filosòfic i actitudinal entre les immenses No quiero ser com tu (“ya no me hacen falta galones”) i Carlos y Esther (en mirar cap a un altre costat) (“no tendremos más salida que estallar”) s'alça com l'empremta més decisiva i honesta del disc. Els de La Eliana es mullen i surten molt ben parats (la superioritat moral està assegurada).

En el cas de la primera ens sorprèn amb una arrencada melòdica molt dels germans Urquijo, un d'aquests temes que deixa pòsit, aforístic, contundent, lapidari; una cançó que grinyolaria a qualsevol paletí i per tant de les meves preferides, la seva moralina em guanya i abdueix sense marxa enrere.

De l'èpica pura pels quatre costats de Carlos y Esther apuntar que tal com està l'ordre es fa esperar però quan arriba és invencible. Com Vetustos Cuarteles de invierno vola amb potència i flamarades. Digna per trionfar a tot volum, ampli i frenesí. Gran tema incontestable, sense fissures ni cap mena de dubte una de les millors cançons del gloriós any en curs.

“Con lo que me queda haré todo lo que pueda”. La casa en silenci mostra un virtuós joc de  tecles iniciàtic juganer fins a les acaballes que s'enfila amb molta classe a la resta d'estructures i propostes. Un altre exemple de tots els vigors de la banda. Lírica de nou donant en el clau. On no existeixi la por (“saltaremos al vacío, empezaremos de nuevo”) detona amb una altra crescuda admirable.

"Míralas, las veo resplandecer, nos dan cada día más”. Quedas tú transmet una electricitat de sensacions més que agraïda.

“Nunca es igual y eso es lo mejor de que nos vuelva a pasar”. Les elegàncies somiadores de En busca del tiempo perdido conserven la línia per anar tancant el complet i acolorit cercle sonor.

“No pesan los años pesa la mediocridad” (Rubén Romero), d'això és exactament del que surten victoriosos els llevantins. Estan en el seu millor moment i ho demostren a cada concert i amb aquest LP. Aquesta és l'actitud, que és finalment el que ens cala i ens defineix.

Maria Mateu

 

¡Compártelo!
A