Entrevista Bueno | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Entrevista Bueno

Amb el seu pas encara fresc per Andalusia parlem amb Javier Vallina, l'ànima de Bueno, agrupació i projecte d'aquest asturià que ha passat per un bon grapat de bandes com Los Mancos, Lansbury, Sister Morphine u Hotel Vaqueros. El seu segon treball, Perros, Santos y Refranes, se'ns descobreix com netament pop, amb un major ventall de recursos i un caràcter molt personal en les seves lletres. El convidem amb motiu del 30 aniversari de Poplacara per parlar del seu disc i sobretot, de la seva forma de fer /veure/sentir la música.

Crec que és inevitable que parlem del nom abans d'entrar en matèria. "Bueno". Sona com una mena de falca o el que contestarem: si algú ens preguntés que li ha semblat el disc.

Abans de començar amb el projecte musical jo venia d'altres grups de tocar amb altres bandes, però de tant en anava fent cançons, gravant coses a casa, en un quatre pistes de casset. Les anava guardant i posava en les etiquetes "bueno", bé perquè fos la versió bona o perquè eren les que em quedava quan seleccionava les cançons. I quan ja vaig dir "vaig a preparar un disc", volia començar amb la primera feina, tenia clar que havia de ser un projecte en solitari encara que després en directe prengués format de banda, no volia posar el meu nom: no Javier Vallina, ni cognom ni res. Llavors vaig començar a pensar en noms i van aparèixer les cintes, va aparèixer el de "bueno". Sonava bé, una sola paraula, una expressió molt utilitzada i sobretot un terme positiu. Així va ser com vaig trobar per atzar, vaig prendre de manera provisional i al final es va quedar.

Des de 9 canciones minúsculas, Un huracán y Un millón de lunares ens hem trobat amb una feina molt més delimitada, amb una estructura gairebé novel·lesca. Que ha evolucionat en els anys que has estat treballant en Perros, Santos y Refranes?

El primer disc neix d'un plantejament molt bàsic, amb maquetes a guitarra i veu. De sobte alguna cosa va començar a créixer, i entre que anàvem acabant cançons, s'anava conformant el que va acabar sent un disc. Després tot això es va portar al directe com una banda i aquí ja comencem a canviar algunes coses. En el primer disc sonen d'una manera, per com es van gravar i també perquè la gent les escoltés d'una manera més reposada i no obstant això, el directe mostrava altres components, pretenia ser un contrast. Els sons d'aquest nou disc ens remeten a aquells directes perquè hi ha més elèctrics, ja no hi ha tanta guitarra acústica, hi ha més presència de base rítmica. Encara que s'hagi treballat en estudi l'orientació és portar al directe amb una banda.

Parlant d'elèctrics, l'electrònica s'aprecia en temes com Respire con normalidad, encara que s'impregna en tot el conjunt del disc. Quina importància li dónes a l'electrònica en el teu treball?

L'electrònica en si, més pura, no en sóc molt seguidor. Però traslladar i vincular tota aquesta tecnologia al pop, no per emular un músic real tocant, obre grans possibilitats. És com ampliar la paleta de colors. Per exemple si comptes, amb guitarra, bateries, baix, teclats, un òrgan Hammond... i dius a veure que més tinc per aquí, és com si estiguessis pintant i trobes una nova gamma de colors que afegeix nous matisos al conjunt. El risc és que la manera que permet el digital a l'hora de copiar, editar, és una cosa que cal saber controlar per no passar-te. Trobar el punt en què les cançons segueixin sonant humanes.

atrigos_javierBUENO_5mb-2.jpg

Creus que aquesta "obertura de la paleta de colors" és una cosa a l'alça en bandes del teu entorn?

Més aviat el que noto és una volta enrere. Igual va arribar una onada en què tot això es practicava molt, el treballar amb bases pregravades i electròniques, sintetitzadors i teclats. En els entorns musicals pels que em moc si percebo que s'està tornant a la manera de gravar discos d'abans. Es plantegen enregistraments de grups amics, 5 músics gravant baixos, bateries en directe i després usant la resta d'hores d'estudi per treballar sobre aquestes bases, gravar veus i posar-los altres capes de sons... Jo crec que estem tornant al sistema d'enregistrament una mica vintage, que tenia a veure amb això, amb els músics gravant en sessió.

Coneixem el teu èmfasi en el treball autodidacta. En el primer disc et vas involucrar en tots els aspectes de la producció. Has aplicat aquesta mateixa filosofia per al nou disc?

Si, tot el que sona en el primer disc és veritat que el vaig tocar jo, i el relacionat amb l'edició del disc, aquelles portades que pintem a mà... en aquest he delegat una mica més en altres persones, perquè ja veníem de una trajectòria en directe, amb una banda. El bateria va gravar les bateries, jo no vaig gravar totes les guitarres, l'altre guitarra grava les altres i en la producció ja no estic jo sol sinó que hi ha un coproductor. En aquest disc ja vaig cedir una mica més d'espai perquè entressin idees d'altres persones properes que ajudessin a enriquir tot. Però sí que m'agrada estar molt pendent de tot; no en el sentit de controlar, sinó perquè gaudeixo molt amb el procés conjunt de gravació i producció del disc. Saps, com quan arribes a l'estudi, li dónes al play i no tens res. I quan te'n vas dues hores després, vas aconseguir construir dues capes, dues pistes, tornes al dia següent i continues... a mi tot això em flipa molt. I clar és un problema, perquè de tant estar ficat en l'estudi al final acabes saturat i corres el risc de perdre la perspectiva i que el procés es faci massa lent. Però bé, és la manera que tinc de fer música. No sé si en el pròxim que gravi, faci un base i la deixi allà per tornar als 15 dies a veure que van fer amb tot això... però ara si que m'agrada ser a l'estudi, fent tot, escoltant tot un munt de vegades.

És una cosa així com l'obsessió del compositor o director de cinema. T'ho diem per la teva involucració en alguns projectes audiovisuals i també amb l'art amb Javier Otero. Voldria preguntar sobre les portades i sobre quina personalitat heu volgut imbuir-hi.

Javier Otero és cantant amb un grup que tenia i tenim de manera intermitent amb un disc nou que sortirà, Los Mancos, amb els que tenim ja una trajectòria a Astúries i altres. Ell és dissenyador gràfic, va treballar d'això a Londres, i clar és un tio molt creatiu, amb moltes i bones idees. I a l'hora de posar mà en això dels discos ell era la persona idònia. En el primer disc es va tractar de fer alguna cosa una mica més diferent, unes caixes en blanc, 500 caixes sobre les quals es va pintar, creant una nova peça, un mural en el qual cada portada era diferent, i la gent les podia després reconstruir a través d'una targeta que hi havia a l'interior, per reconstruir al web. I en aquest ja ens vam anar a un disseny molt cuidat, però utilitzant altres recursos: una fotografia de portada que es va encarregar de buscar, d'un fotògraf japonès [Yuichi Sakakibara]. La idea era que representés l'interior, més lluminós i més fresc. És veritat que a l'hora de la veritat jo poso aquí directrius, idees a les que em tira més cas o menys però que al final el resultat és aquí, val la pena. Perquè quan tu agafes el disc i veus el tipus de cartró amb el qual està fet que no és de fàbrica, el vernís de la portada, el tipus de paper, la tipografia... a mi m'agrada cuidar molt l'embolcall. La música ara està en qualsevol lloc, te la descàrregues o les escoltes en streamming o te la passen; és una època en què s'escolten cançons soltes d'un grup o un altre... però el que importa és reivindicar el concepte d'àlbum, que tingui un valor afegit.

Et proposem fer un repàs per cada un dels temes del nou disc per explicar algunes impressions i perquè tu ens expliquis que et va inspirar, que va fer que posessis un nom o un altre a una cançó... per cert són les lletres el component central de les teves cançons?

No necessàriament, perquè no acostumo a escriure les cançons començant per les lletres sinó que procuro treballar amb tot de manera conjunta. Tot i que després li dono voltes i canvi mil coses, la part central o la part important de la lletra neix en un moment molt ràpid, surt al mateix temps que la música.

atrigos_javierBUENO_5mb-2.jpg

A primer cop d'ull, el primer que ens crida l'atenció és l'ús de diversos sons de carrer.

Hi ha una introducció al principi, en aquell moment em va agradar pensar que el disc tindria un inici i un final, en el qual s'escolta el so de la placeta, de les campanes, de les criatures... era el so que s'escoltava al baixar de l'estudi i de tant escoltar-ja era un so que jo ja sentia com una cosa a part de la gravació i per això vaig pensar que seria bona idea ficar-ho en el disc. També per posar a la gent una mica en situació. Després clar, com el disc es va acabar en un altre estudi, em va semblar bona idea registrar per al final el so ambient de barri, del carrer, on estava aquest altre estudi i prendre-ho com a final.

Amplifícalo i Cintas de Cromo ens indueixen positivitat i expansió d'emocions. ¿Guarda això relació a com vas voler enfocar l'inici del disc?

Són les dues primeres cançons del disc, precisament per aquest contrast que té una amb una altra. Cintas de Cromo és la cançó que obre el disc i no considerava necessari obrir el disc amb aquesta cançó. Però al llarg de l'enregistrament, em vaig adonar que calia començar amb una sensació de calma i profunditat, captar l'atenció per després donar pas a Amplifícalo que és més del que va el disc amb melodies més ràpides, elèctriques, a un terreny més pop.

Perros, santos y refranes, la cançó que dóna nom al disc, ens sembla la més crítica en la seva lletra. Quin és el significat d'aquest refranyer de què parles?

Aquesta cançó sorgeix al fet d'estar de viatge, en l'experiència d'estar fora se't van passant idees que després al final es materialitzen en una cançó. Parla d'un viatge en un país llunyà, on tots els pobles tenien noms de sant, i la persona que m'acompanya anava constantment construint i destruint refranys. En aquesta cançó va ser la melodia la qual després em va portar la lletra, és la típica cançó que passa i la tens constantment al cap, intentant que no se'n vagi, que no s'oblidi, perquè després quan arribis a casa la puguis acabar.

La melodia a La gloria de los que fracasan o en Todo el mal tenen una lletra descoratjadora o despitada, però no obstant això xoca amb una melodia alegre, despreocupada.

És una manera de buscar contrast, portes la música a un terreny alegre per després treure la seva part fosca. En el cas de La gloria de los que fracasan, sembla que parla d'una situació personal, d'una relació de dues persones i en realitat parla de la música. Hi ha diverses cançons en aquest disc que tracten de relacions d'amor i odi que estableixen, en aparença amb les persones, però en el meu cas amb la qual l'he establert és amb la música.

Ja arribant a Maratón, aquí veiem com aquestes relacions estan esquitxades de diàlegs inacabats, malentesos, conflictes, incomunicacions... el que es produiria en una relació de parella.

A vegades ho reflexes en clau de relació amorosa o de parella, però al final el que parles és de la vida, de les seves coses, dels seus desencants. Poses una persona però aquesta marató no és amb una persona, sinó amb la vida i ja aquí entres el que dius, els seus desencontres, les frenades, arrencar, parar... és una constant en molts aspectes de la trajectòria vital d'una persona.

Ja per concloure, ens agradaria que ens descobreixis quins horitzons us agradaria explorar com "Bueno" que ja pel que veiem, no estàs sol sinó també comptes amb equip i la seva banda.

El disc es va autoeditar i va sortir al desembre, però clar, jo la manera que tinc de treballar, en estar jo només i tenir el mateix segell, la producció... vaig per onades. És clar he de fer el disc, treure-ho, tirar a funcionar i buscar suports. Ara amb Astro, amb els quals he col·laborat per fer la promo, la distribució i altres. Amb tot, això comencem ara la gira de concerts. Després de les presentacions que vam fer a Astúries i Madrid vaig parar una mica per organitzar entre 12 i 15 dates. La idea és veure com surt això i ja a l'estiu treballar en cançons noves, algunes ja acabades, per treure un nou disc. L'interval entre el primer i segon va ser llarg, no a causa de cap aturada, sinó al fet que el primer disc va tenir més vida del que jo esperava, estava més involucrat amb més bandes i projectes. Per això intentaré dedicar la creativitat a l'estiu perquè abans que acabi l'any estiguem de nou amb una nova gira.

¡Compártelo!