L’ombra d’Arthur Russell | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

L’ombra d’Arthur Russell

Resulta molt complicat parlar d'Arthur Russell sense recórrer a l'elogi. No hi ha lloc per a la contenció al parlar del músic que podia tocar el violoncel en cançons tant intimistes com experimentals, revolucionar la pista de ball amb experiments que encara avui sonen innovadors o, fins i tot, atrevir-se a cantar, guitarra en mà, memorables temes amb un regust folk.

Són múltiples les arestes de l'intens llegat d'Arthur Russell, mort el 1992 per culpa de la SIDA. Moltes d'aquestes facetes apareixen recollides en un immens i variat recopilatori del segell Yep Roc en col·laboració amb Red Hot, una organització encarregada de conscienciar de la SIDA a través de la cultura popular. Robyn, Scissor Sisters, el folk de Sam Amidon o el toc únic de Sufjan Stevens -la llista és immensa i sorprenent- són alguns dels artistes que reinterpreten cançons mítiques de l'obra de Russell. És una acurada selecció que serveix per fer un repàs per les diferents facetes del músic.

No hi ha millor manera per començar que amb This Is How We Walk On The Moon, potser la cançó més reconeguda de Russell que interpreta José González al recopilatori. Una sorprenent versió que es canalitza en el mateix terreny experimental de l'original. El resultat és una cançó realment imaginativa que fa justícia al clàssic de Russell i aconsegueix mantenir present la recerca per la perfecció i la sorpresa constant.

A la cursa de Russell es poden distingir tres etapes. En primer lloc trobem una més experimental guiada per un instrument poc protagonista excepte en mans de Russell: el cello. Se serveix d'ell per fer cançons profundes, sorolloses de vegades, i també fosques, sobre les quals canta i crea una atmosfera inigualable. Els seus discos World of Tiro i Another Thought representen aquesta etapa. És potser el toc més únic de Russell, que es pot veure en cançons com la mítica Soon-to-Be Innocent Fun / Let 's See, una cançó que només apareix a manera d'interludi signada per Lonney Holley, també encarregat d'altres petites peces que connecten les cançons al llarg de l'àlbum.

També d'aquesta etapa podem trobar curioses versions com Keeping Up a càrrec de Richard Reed Parry, Being It de Cults, Lucky Cloud de Sam Amidon o Losing My Taste For The Night Life realitzada per Devendra Banhart que aconsegueix mantenir intacta l'emoció de l'original. La més sorprenent de totes elles és A Little Lost de Sufjan Stevens els resultats podrien pertànyer a la segona fase de Russell, molt més electrònica.

I és que en el pop experimental l'artista va entrar de ple en la música disco més puntera del moment. És a aquest context al qual pertanyen hits com Go Bang, l'essència es manté a Hot Chip, o Tell You (Today), que Robyn s'adapta de forma més comercial. Es tracta de cançons llancívoles que costen treures del cap. Arthur Russell va utilitzar diversos pseudònims i projectes per donar curs a aquestes produccions dirigides directament a la pista com Dinosaur L o Loose Joints.

Dins d'aquesta etapa més electrònica també va donar forma a cançons molt experimentals que podrien pertànyer al present. Cal destacar That's Us/Wild Combination com una de les cançons més importants de Russell. Una joia pop que s'expandeix i camina en múltiples direccions. Una cançó "mestra" que Scissor Sisters reinterpreten basant-se en el seu costat més disco i obviant la resta de facetes que té la cançó original. Més enllà de les cançons clàssiques que solen destacar-se de Russell i que hem dit abans en aquest article, podria ser la cançó més identificativa de l'esperit de Russell, ja que barreja i rebusca diferents estils per generar un discurs únic i inimitable. El recopilatori pòstum Calling Out of Context es basa en aquest tipus de composicions en la seva discografia com també la molt notable Arm Around You.

Finalment, anys després de la mort de Russell es va publicar el recopilatori Love Is Overtaking Me. Un àlbum sorprenent, ja que consistia en petites cançons folk de Russell a la guitarra però plenes d'aquest esperit trist i romàntic que transmetia la seva veu.

La recta final del recopilatori posa especial èmfasi en aquestes cançons i sorprèn amb versions com I Could not Say it to Your Face, per Glen Hansard o Nobody Wants a Lonely Heart, per Thao & The Get Down Stay Down, un deliciós descobriment.

Per descomptat, el recopilatori deixa fora moltes cançons imprescindibles de Russell, però serveix com a perfecta carta de presentació per a endinsar-se en el seu univers sonor. La proposta també funciona a la inversa, gràcies a les dignes reinterpretacions que obren l'interès cap als grups que participen en l’àlbum.

¡Compártelo!