L'home que sempre va estar allà | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

L'home que sempre va estar allà

Llums encesos, el teló ja abaixat, la cridòria ensordidora del públic posat dempeus demanant-ne més. No es movia ni un ànima davant la possibilitat que Adrià Puntí reaparegués de nou a l'escenari de la sala Barts. Rostres de felicitat, encisats de nou per l'entranyable personalitat del cantautor de Salt (Girona). Així finalitzava un concert on les emocions van estar a flor de pell.

Puntí, sempre ha estat un cas a part dins del panorama nacional. Inclassificable, impossible d'encasellar en cap estil o moda, fa temps que es va guanyar el seu lloc en l'Olimp dels grans creadors de la música nacional. Destaca la seva lírica evocadora i poderosa, rica en imatges, plena d'olors, sabors, i molta nostàlgia. La seva veu, ja sigui suau o trencada deixa clar que aquí no es diu res per dir.

En el seu espectacle Incompletament Puntí el cantautor ja es va posar a la butxaca al Palau de la Música del passat 28 de febrer. Al Festival Grec no va ser diferent. El músic va tornar a demostrar que és eclèctic com pocs, capaç de descarregar tempestes elèctriques d’agafat fort i apreta a córrer en temes com Jeu o Atzucac, convertir la sala en un cabaret improvisat amb aires de Tom Waits amb Prohibit, fer-nos plorar al piano amb peces com la punyent Mirall Capgirat o Tarda d'Agost, exercicis de folk trencat a De muda en muda, prometedores noves composicions que porta ja temps rodant com Cor emigrant, Tornavís o Prova del nou, i ja en els bisos va arrodonir la nit amb les més populars Ull per ull, Si, Catximba —el hit de la seva anterior banda Umpah-Pah— i Sota una col.

Un triomf per golejada més que merescut per a un artista que en els últims anys ha hagut de remar contra vent i marea per fer-li saber a tothom que mai se n’ha anat y que la seva estrella brilla ara més que mai. Esperem ansiosos les previsions de nou disc en algun moment de l'any que ve.

 

¡Compártelo!