Ue Parades de blues i folk cap a “Pecado” | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Ue Parades de blues i folk cap a “Pecado”

Per als que prefereixen les coses sense embuts, els que són de llegir titulars i poc més, de camí a la feina i s'avorreixen, no sense raó, en la retòrica barroca dels periodistes. Per a aquests ho diré clar: PerroRosa de Milkyway Express és un gran disc i l'has de escoltar. Però m'exigeix un mínim de professionalitat, així que això és per a tots els altres.

No se m'escapa que el quart treball d'aquest grup que porta deu anys reclamant el tron del rock patri té ja alguns mesos. Però el que tenen els mitjans és que la cobertura en alguns aspectes es queda curta i em porta a pensar que hi hagi algú que no l'hagi escoltat encara, i fins i tot qui hagi portat la seva indecència un pas més enllà i no els conegui.

La primera vegada que vaig veure en directe als de l'exprés de la Via Làctia, en una sala d'un polígon de naus a Dos Hermanas (Sevilla), realment semblaven arribats en un tren des de la galàxia. El seu rock del sud, borratxo de beure clàssics, era una cosa que sonava al millor rock de sempre i que ho feia com mai i convidava a pujar a un dels seus vagons per viatjar des de la Sevilla dels Smash al porxo de Leadbelly tocant la seva guitarra.

Seria cap a l'any 2007, més o menys, i sis, set o els anys que hagin passat després, l'últim treball de la formació sevillana torna a aconseguir que pensi "Déu beneït, aquí està. Rock and roll".

PerroRosa comença suau, entra lentament, penitent com anuncia el seu primer títol, cantada per Charlie Yanes amb el mateix aplom que es pot deduir de The Old Homestead de Neil Young. I a partir d'aquí el disc puja el ritme, en guitarres acústiques i riffs elèctrics que es barregen amb la miscel·lània instrumental que permuta entre aquests texans del Baix Guadalquivir en els seus concerts i que és ja el logotip sonor del grup. Al sud xocant amb el so Seattle en Goodnight Butcher per tornar al més pur estil Milkyway a partir del tercer tema, Hi Hi. El disc té quatre joies més -Lonesome Man, Bloody Boots, Something's Wrong i Lost Dogs- que fan que el disc segueixi creixent, sense errors, donant en cada acord amb la barreja en mesures perfectes de blues, folk i rock que recorden Creedence Clearwater Revival i Lynrd Skynrd amb la xuleria de ZZ Top. El treball d'una banda genial que dia a dia s'acosta més al lloc que es mereix en el panorama musical. Charlie Yanes, Álvaro Aspe, Fernando Faces, Sleepy James i Toni Picant han sabut fer una cosa tan difícil com destacar i sorprendre fent Rock & Roll, i mira que la clau que han utilitzat ha estat senzilla: fer-ho bé.

No en va, PerroRosa els ha valgut estar entre els favorits del públic a Internet per millor disc i directe de l'any. Un disc tan bo que l'última cançó no podia sinó dir el que significa tant plaer: Pecado. Encara no has pensat el disc que vols que et regalin aquest Nadal? Doncs aprofita si als que porten els regals els va el rotllo grenyes i barbes. 

¡Compártelo!
A